facebook twitter youtube Sindicacio

Progressites per Sóller

Menu:


Cercador



Ara se m'enduen a mi... però ja és massa tard

progxsoller | 13 Setembre, 2012 19:52

| latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com

Hi ha un poema de Martin Niemöller (1892-1984), pastor luterà alemany, que diu així:

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista.

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista.

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu.

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que pogués protestar.


I hi ha un poema de Bertold Brecht, inspirat en el poema anterior, que diu així:

Primer s'endugueren els negres,
p
erò a mi no em va importar, perquè jo no ho era.

Tot seguit s'endugueren els jueus,
p
erò a mi no em va importar, perquè jo no ho era.

Després varen detenir els capellans,
p
erò com que no sóc religiós, tampoc em va importar.

Finalment varen apressar uns comunistes,
p
erò com que no som comunista, tampoc em va importar.

Ara se m'enduen a mi... però ja és massa tard.


El passat dia 1 de setembre entraren plenament en vigor la major part de “retallades” o noves normes de funcionament de la nostra societat que, amb l'excusa de la crisi, ens va imposant el Partit Popular.

Per això ens ha parescut adient recordar aquests poemes amb els quals encetam aquest escrit, que tan clarament ens fa conscients que noltros també som emigrants sense papers (així anaren els nostres padrins a França o Puerto Rico), també som els ancians que no podran accedir a les residències, els malats que no podran pagar les medicines o la seva estada a l'hospital, els joves als qui llevaran els 400 € d'ajuda als aturats perquè han tornat a ca els pares ja que no podien ni pagar el lloguer, els infants abocats al fracàs escolar per manca de professors de suport, el malalt de càncer que ha d'esperar més d'un any per una revisió mèdica, la persona acomiadada de la feina  sense justificació ni indemnització, el familiar d’un ingressat a Son Espases que li farà menys hores de companyia perquè ha de pagar l’aparcament, o la persona invàlida que sols podrà dependre de la benevolència de la seva família (això, si en té)...


Sí, som tot això o ho podem ser, perquè perdre drets laborals, drets socials o drets humans i dependre de la caridat o benevolència de l'Estat, l'Ajuntament o d’altres persones és fer moltes passes enrere respecte a la Societat de Benestar que entre tots havíem construït, en què les necessitats bàsiques i el benestar mínim s’havia convertit en un dret ciutadà i un deure dels governs, i no era qüestió de “caridat” o “bona voluntat”.


La causa de la crisi no ha estat aquest nivell de drets, ha estat la globalització financera, el canvi de capital productiu a especulatiu, el consum desmesurat en autopistes, aeroports o “palaus d'esport o d'òpera”, la manca d'honestedat i de solidaritat d'alguns “pocs”. És a aquest capital al qual s'han d'aplicar les “retallades” i la pèrdua de privilegis immerescuts (amnistia fiscal o suport econòmic a la mala gestió de certs banquers), i no a la societat civil que paga imposts precisament per sostenir el cost dels drets a l'educació, a la salut... en definitiva, a una vida digna per a tothom.


Fem sentir la nostra veu, la nostra opinió, abans que en trobem amb una situació que necessitarà anys i anys per redreçar-se.

Categoria: General. Comentaris: (0). Retroenllaços:(0). Enllaç permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »

Comentaris

Publica el teu comentari. Faig servir la moderació per evitar, exclusivament, spam.